21 Sep

André Valadier, de còr e d’Aubrac

Es un òme que simbolisa son país e una figura occitana. André Valadier serà lo convidat de Viure al País lo 22 de septembre.

Son rares aqueles que fan l’unanimitat. Dins Aubrac e ben au-delai, avèm pas encara trapat de repròches adreissats a André Valadier. L’òme que foguèt conse de son vilatge de La Terissa pendent gaireben 40 ans, dediquèt son existéncia a mantener sa tèrra en vida, emai a li balhar un vam novel. E aquò lo portèt fins a la tèsta de l’Institut Nacionau pels AOC, puèi a la region Miegjorn-Pirenèus, ont foguèt vici-president encargat de l’agricultura pendent 18 ans. Una fonccion que gardèt jos una presidéncia de drecha o d’esquèra. Uèi encara, a 85 ans, ven d’èsser designat president dau Pargue Natural Regional d’Aubrac, tot just nascut. Lo PNR es un otis de mai per ajudar au desvolopament durable dau país, es de dire un desvolopament que preserve l’environ e la qualitat de vida, que preserve tanben lo patrimòni e la cultura. Cò que rejonh tot lo trabalh d’André Valadier. Per sa tèrra, l’òme a una linha de direccion: « La tradicion sens modernizacion es estèrla. Mas la modernisacion sens la tradicion, es avugla. La pròva es qu’aici en Aubrac, totas las riquessas actualas nos vènon del tropel, que foguèt totjorn l’activitat economica principala. » E se pòdon enumerar aquelas riquessas: las vacas d’Aubrac, lor carn de las mai presadas e lor lach que fan lo fromatge e l’aligòt; los cotèls de Lai Guiòla, qu’an per origina los cotèls dels pastres; los paisatges, entretenguts e rasclats pels romiaires. Emai se las produccions son pas gròssas es lor qualitat que balhèran la rentabilitat e que faguèran pauc a chà pauc coneisser lo platèu en França tota e que comencèran d’atirar de toristas. Lo torisme per André Valadier aquò’s vengut una ressorça de las mai importantas. « Aici es un país d’elevaires, mas lo torisme monta fòrt e o cal perqué l’agricultura tota sola sufis pas. Ara los dos son complementaris. »

Aubrac es doncas un país que farga sa riquessa sus sas produccions tradicionalas, mas o foguèt pas totjorn. Dins las annadas 70 la raça bovina èra a man de desaparéisser definitivament. Se ne comptava pas que 40 000, remplaçadas sovent per d’autras raças que fasián mai de lach, mai de carn. Los masucs, aqueles ostalòts ont se fabricavan los fromatges autres còps èran jà desertats pels paisans. Mas coma o ditz lo Valadier « i a causas que se pòdon pas pesar sus una balança »: lo gost d’un produch, l’istòria que representa, son enrasigament. Lo trabalh foguèt long e rufe, mas portèt. Alara que la vacada es de mai de 200 000 tèstas, es una Aubrac que se causiguèt ongan coma emblèma dau salon de l’agricultura. L’autre combat que menèran los agricultors foguèt pel lach. En 1960 èran quauques uns a crear la cooperativa lachièra Jeune Montagne a La Guiòla per collectar las produccions e fargar los fromatges qu’obtenguèron l’AOC tre l’annada seguenta. President pendent 48 ans de Jeune Montagne, André capitèt pauc a chà pauc amb sos collègas de difusir lors especialitats, dins las annadas 80 l’aligòt comencèt de se vendre emai en plat congelat pels supermercats. La popularitat dau plat e daus fromatges acompanhèt aquela de las vacas – « las solas que foguèron pas concernidas per la crisi de la vaca fòla » precisa lo Valadier – e uèi lo lach daus productors d’Aubrac se vend mai car que lo lach bio. Un òr blanc vertadièr. En reconeissença a’n aquel animal que fai viure tot lo país, las comunas dau platèu instalèran d’estatuas que las representan dins totes los cantons.

Dins lo vilatge que pòrta lo nom d’Aubrac, l’estatua se ditz « Doudoune ». Nos la presentan l’esculptor Edouard Bongrand e André Valadier.

                              ©Baladesparmontsetparvaux

 

De títols, André Valadier n’a una brava colleccion (reçaupèt emai la legion d’onor). Pasmens, demòra de’n primier un paisan. Un mestièr qu’eiretèt de son paire e que transmetèt a sos dos fius. « Farguèran amassa un GAEC, mas coma son tanben cadun conse de lor vilatge, soi ieu que lor servissi d’ajuda per las bèstias ». E lo cal vèire las menar d’un prat a l’autre, barròt en man. Las sona en òc: « Veni aicí, veni, veni ». Quand lo cridal se lança, los caps se lèvan, los animaus se sarran. D’unes doçament, d’autres a la corsa. La lenga occitana, l’ancian conse l’emplèga a còps encara amb de mond de la region, mai que mai d’ancians. Es un autre element dau patrimòni mas que se sauva pas el. « Perdèm de mots, consatatan André e son vièlh amic Edouard. Sovent se demandam cossí disiam una causa o l’autra quand erèm joves? I a causas que sabèm pas pus dire e qu’existísson pas en francés. Tot lo material del masuc per exemple, lo pòdi pas nommar en francés. » Pasmens l’occitan es pas desbolidat a l’ostal d’Aubrac, lo vocabulari es inscrich sus las parets, se trapa dins mantun obratges en venda. Aquela institucion, facha per promòure l’activitat toristica e duberta en 2002, foguèt creada a l’iniciativa dau sindicat de las comunas qu’es encara presidit per… André Valadier. Pertot present, l’òme fai l’admiracion de sos vesins. Mai a l’est en Losèra se troba la Margerida, un territòri mai grand mas ben mens conegut qu’Aubrac. Robert Berthuis, ambassador de promocion pel despartament e fier representent de Margerida lo confessa: « nos manca aicí un Valadier. »

Per ne saupre mai sus Aubrac, vaqui l’emission Viure al País que difusada lo 23 de septembre: